Aprendre dels grans

Hi ha persones que es senten millor quan interactuen amb altres persones més joves que elles o, tan sols, de la seva edat. I persones que es troben més còmodes quan són elles les joves i estàn entre gent més major. Jo, sens dubte, sóc d’aquest segon grup. Aquesta entrada és un elogi a totes aquestes persones que m’han transmès saviesa, respecte, coneixement i maduresa; i a les que ho faran.

Sempre m’he sentit més i millor adaptat al voltant de gent més major que jo. És curiós, si més no. El fet de ser el petit de sis germans hi haurà influit, igual que l’educació que he rebut i les amistats que he reunit. Sovint he cregut que a les persones més “velles” se les havia d’escoltar amb especial atenció. Al cap i a la fi, són amb qui més podem aprendre i reflexionar. I així ho he fet.

Sara Estévez Urquijo. Imatge de Pau Folqué

Curiosament, però, als joves fins que no arribem als 18 anys, el sistema educatiu ens “obliga” a conviure molts anys amb altres persones de la mateixa edat. Educació infantil, Primaria, ESO, Batxillerat… Les classes d’aquests cursos estan poblades d’estudiants que, si han seguit el progrés lògic, tenen les mateixes edats (sort que a la universitat la cosa canvia). Sembla cert que això de les edats, però, té trampa. O és que un noi de 12 anys no pot tenir la maduresa d’un de 16? O que un adult de 26 encara és més “nen” que un que ha acabat just ara el Batxillerat? Bé, això ja ho tractarem un altre dia. Avui només volia explicar-vos el que he après recentment de dues entranyables persones força majors (prop de 90 anys).

Aquest últim semestre a la universitat he tingut l’oportunitat de conèixer a fons les vides de Sara Estévez (Bilbao, 1925) i Mercè Alsina (Balsareny, 1926). M’ha fascinat poder escoltar aquestes dues dones, l’úna, la primera periodista esportiva d’aquest país; l’altre, una eixerida dona de Balsareny que ben bé podria haver estat la meva àvia, i fer que recordin la seva joventut, les experiències viscudes, la trajectòria vital i professional o les lliçons de vida que extreuen. El més admirable de tot és la il·lusió que posen en tot el que fan o l’ajuda que et presten, sabent que precisament ja ho han fet tot a la vida i que ara ens toca treballar a nosaltres, els “joves”. D’elles, que han passat moments difícils, una guerra civil, pèrdues de familiars… he après que a la vida cal sacrificar-se per aconseguir el que un vol i que la clau mestre que obra qualsevol porta és la passió, la humilitat, la solidaritat i el respecte. Que amb tots aquests ingredients no ha de ser complicat arribar a la felicitat.

Certament, la joventut pot ser més dinàmica, talentosa, moderna o flexible. Però la maduresa que transmeten les generacions majors és insubstituïble. Tots hauriem de despertar-nos cada dia amb almenys una ilusió: aprendre dels grans.

Problemes ridículs

Obstacles que hem de superar dia rere dia

Cada dia ens trobam amb petits obstacles que ens dificulten el pas. Sembla, fins i tot, que algú els col·loca a propòsit, per fotre’ns. Cada dia, l’individualisme i l’estrés ens juga males passades i fa que enfadar-nos per qüestions ridícules sigui massa fàcil. Escric aquestes línies per convèncer a tots els que conviuen amb aquesta frustració inútil -i de pas a jo mateix- de la necessitat de relativitzar les coses i de preocupar-nos, sobretot, pels problemes més importants (que sovint ens afecten com a conjunt).

Read the rest of this entry

Sóc famós

Perdoneu-me. Fa 69 dies que no actualitzo el blog. I no és que no hi pensi. Espero publicar més i millor a partir d’ara, ja sigui aquí o a un futur blog monotemàtic (sobre periodisme digital, potser). Avui us deixo un relat – reflexió que narra el complot amb el que es troba un jove estudiant que fa tard al Metro de Barcelona. És un text que vaig presentar al darrer concurs de relats curts de TMB. Com que no va assolir cap premi i els drets d’autor encara em pertanyen, allà va! Read the rest of this entry

Convencer hablando de retórica, mi recensión de ¿Me hablas a mí?

Portada de ¿Me hablas a mí?

Portada de ¿Me hablas a mí? La retórica de Aristóteles a Obama

Estoy leyendo las últimas páginas de este libro a 10.000 metros de altura, en algún punto entre Menorca y Barcelona. O al menos eso intento, porque este avión de Ryanair se mueve más de lo normal y porque a mi lado hay un niño que no para quieto. El padre ya se ha disculpado tres veces: “Creo que no te dejaremos trabajar…”. Cuando me adentro en la reflexión final del autor Sam Leith -brillante, por cierto-, el hombre, con acento vasco, me pregunta que qué leo y entablamos una conversación que ejemplifica lo que mucha gente entiende por retórica:

- Ei, perdona, que lees?

– (Enseñando la curiosa portada) Un libro de retórica. Es fundamental para mí, quiero ser periodista.

– Ah! Bien. Retórica, interesante… Y exactamente ¿qué es?

– Difícil pregunta porque no es algo exacto ni concreto. Es el arte del bien decir o de convencer con palabras, de usar bien los argumentos, de comunicar, de conmover, de camelar.

– Ya… Bueno lo veo más bien como el arte de manipular, en eso los periodistas sois expertos (ríe). En maquillar las informaciones, mentir…

– (con asombro) No te creas. Claro que sirve para persuadir y engañar a veces, pero no siempre. La retórica la usamos todos. Tú la has usado en lo que llevamos de viaje para calmar a tu hijo y la usarás para que hoy cene. Está en todas partes solo que no nos damos cuenta.

– Bueno, hay gente que la sabe usar y gente que no… Hay que tener don de gentes. Para eso los vascos somos buenos.

– Es verdad, aunque no es solo cuestión de técnica. Te recomiendo que lo leas. Descubrirás todo un mundo alrededor del poder de la palabra, aprenderás mucho, es muy entretenido.

– Me lo apunto, pues. Read the rest of this entry

Entrevista a Alfonso Piqué: “Llegar ya es una victoria”

Constante, tozudo y simpático. Así se define Alfonso Piqué Marquès, pintor de brocha gorda de profesión y atleta por vocación. El joven menorquín de 23 años (Ciutadella, 1989)  es un chaval que, a pesar de su normalidad, se propone alcanzar retos inasumibles para la mayoría de los mortales. ¿Alguien de aquí es capaz de correr durante 24 horas sobre una cintaAlfonso Piqué corredora? ¿Alguien se atreve a correr 101 km en la Ronda de Málaga en 17 horas? Él sí. Y tan sólo son dos de sus últimos retos cumplidos. El 2 de marzo comenzará su próxima hazaña: hacer la vuelta a las Islas Baleares corriendo. O lo que es lo mismo: 700 kilómetros en 17 días y por una buena causa: los fondos recaudados irán para Aspanob. Para prepararse corre de Ciutadella a Mahón (43 km) cada dos días; ya se conoce a la perfección el Camí de Cavalls de Menorca. Pero no le basta con voltear todo el archipiélago y ya tiene preparados retos aún más ambiciosos. Dará la vuelta a España, a Europa y tal vez un día conseguirá cumplir su gran sueño: correr por todo el mundo. Hablo con Alfons, a menos de una semana para que de comienzo el reto balear, justo cuando los nervios (y las ganas de empezar) empiezan a pasearse por su cuerpo.

Read the rest of this entry

El Ideario: Un any de periodisme i reportatges

El Ideario cumple su primer aniversario

Els que seguiu de forma més o menys regular aquest blog haureu notat que, en les darreres setmanes l’he tingut un pèl abandonat. És cert. No l’he actualitzat gaire per dos motius: (1) Perquè estic en procés de redefinir els meus objectius i prioritats digitals i bloguístiqies; i (2) Perquè he posat bona part dels meus esforços en el què és (i espero que sigui per molt temps) el meu projecte periodístic actual: El Ideario.

Del primer motiu avui no us en parlaré gaire. Només us puc dir que en els pròxims mesos és probable que arribin canvis: potser canviaré de nom, potser canviaré de casa, potser escriuré sobre una temàtica concreta i potser ho faré en castellà. Ja es veurà.

El que m’interessa més avui és el segon motiu pel qual aquest blog ha quedat aparcat (però no oblidat), per uns dies. Read the rest of this entry

Cooperación y ONGs: Diversificar la financiación o morir

La cooperación al desarrollo y las ONGs como representantes más visibles estan ante esta cruda pero real disyuntiva: o replantean su modelo de financiación o difícilmente van a poder subsistir. Hasta ahora, muchas de estas organizaciones han podido llevar a cabo su labor social gracias, en mayor o menor medida, a los ingresos procedentes de fondos públicos: subvenciones y apoyos estatales, autonómicos, europeos o internacionales. Lo cierto es que la cooperación ha dependido y depende (a veces en exclusiva) de la financiación pública. Y eso, en tiempos de crisis, recesión y recortes, es un problema. Es un grave handicap cuando el Gobierno español recorta en un 23’4% la cooperación al desarrollo y las comunidades autónomas acumulan una deuda de 70 millones de euros con unas entidades sociales que están tan al borde del precipicio como las personas a las que ayudan. Inevitablemente, cuando el grifo del que bebes se cierra, toca buscar otra fuente o morir de sed.

El artículo completo en Vía 52

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 748 other followers

%d bloggers like this: